De les 418 persones enterrades al cementiri d'Alpicat des del març de 1938 fins a l'abril de 1939, podem establir uns grups representatius que palesen la diversitat de condició, de procedència, del motiu de la seva mort... Totes, però, coincideixen en el fet que van morir en aquells dotze mesos i que van ser enterrades als mateixos fossars, el de dins i el de l'exterior de la tàpia.

Els soldats

Un total de 146 militars ens consten inhumats al cementiri d'Alpicat, tot i que, probablement, el nombre real sigui superior, atès que als registres hi consten algunes persones d'identitat desconeguda.

Dels cent quaranta-sis, la majoria són soldats d'infanteria i entre ells hi ha un grup de comandaments: quatre alferes, setze caporals, dotze sergents, dos tinents, un brigada i un coronel.

Quaranta-set d'ells van morir a l'Hospital Militar de Lleida com a conseqüència de ferides rebudes i catorze consten com a morts als combats del front de Seròs. Són, per tant, les víctimes d'aquests combats el grup més nombrós, tant si les morts es van produir al front com, a posteriori, a l'hospital. La mortaldat de soldats coincideix amb els intents dels republicans de recuperar el cap de pont que els franquistes van fer en aquesta població.

Tots aquests soldats morts eren de l'exèrcit de Franco, arribats des del front d'Aragó per defensar la nova línia del Segre. Pertanyien a regiments com el de Burgos, Cadis, Lepant, Aragó, Zamora, San Marcial, etcètera, i procedien d'arreu d'Espanya.

Entre totes aquestes víctimes, i com a nota discordant, hi ha dos soldats de l'exèrcit republicà: un sergent ajusticiat previ consell de guerra i un soldat mort al front, que va ser recuperat pels franquistes.

Per identificar els soldats s'enterraven amb un flascó que contenia un document amb les seves dades. En aquest cas, el document reproduït corresponia a Sanidad Militar. Hospital de Campanya del Ejército del Norte. Aquest procediment d'identificació era utilitzat, també, pels companys dels soldats caiguts al Front, per tal de poder-los localitzar un cop acabada la Guerra.

Els ajusticiats

Un grup molt concret de persones enterrades a Alpicat són les que van ser ajusticiades per l'exèrcit de Franco, que constitueixen unes de les primeres víctimes de la repressió del règim franquista a Catalunya.

Tenim constància d'un total de 39 persones enterrades a Alpicat després d'haver estat executades. Vint-i-dos van ser afusellades a Alpicat. El lloc d'execució era la tàpia exterior del cementiri que donava de cara al poble. Les execucions es feien de quatre a cinc de la matinada i al mateix lloc on queien els cossos eren enterrats, en una fossa comuna. La resta, disset, van ser afusellats a Lleida (a Gardeny o al Camp de Mart), traslladats a Alpicat i enterrats a la mateixa fossa.

Al Registre Civil d'Alpicat, només s'hi van inscriure els vint-i-dos afusellats a la població; al Registre Parroquial, s'hi van enregistrar un total de trenta-nou víctimes inhumades, i al Registre del Cementiri, no n'hi consta cap. De fet, el fosser només anotava els finats enterrats a l'interior del cementiri i els nous mandataris no van permetre que els ajusticiats hi reposessin; la voluntat repressiva actuava, fins i tot, un cop morts. Durant molts anys, dues creus solitàries col·locades pels familiars dels dos afusellats que eren d'Alpicat (i no enretirades per les autoritats del moment) van ser l'únic record mut però persistent d'aquestes execucions.

Tots els afusellats van ser jutjats en consell de guerra pel jutjat número 1 de l'exèrcit d'ocupació, amb seu a Lleida. Les execucions es van dur a terme en grups de dues a set persones, entre els mesos de juny i octubre. Tots, excepte un, eren civils, i alguns grups estaven formats per gent d'una mateixa població, com Alfarràs, Alguaire i Conques (Tremp). La majoria eren pagesos i entre els motius d'execució s'ha documentat el d'un grup de sis persones que van ser acusades d'espionatge.

Nombre de morts segons causa coneguda de defunció
		Accident   Ajusticiat   Bombardeig   Malatia   Ferides de guerra     (front i hospital)   Mort violenta

Els morts del període republicà

Per motius diversos, els registres que hem consultat inclouen vint-i-set persones mortes anteriorment al 3 d'abril de 1938 (data de l'ocupació d'Alpicat i Lleida per part de les tropes franquistes), que els comptabilitzem perquè es van inscriure a posteriori. Al Registre Parroquial s'hi van afegir persones mortes les darreres setmanes del període republicà, quan a la població no hi havia capellà (per les famílies creients devia ser una obligació moral que els seus finats fossin inscrits, quan això va ser possible, a la parròquia).

En canvi, les inscripcions que es van fer a posteriori al Registre Civil les entenem per la precarietat en què es va viure els dies anteriors a l'ocupació. Alpicat havia estat un poble relativament tranquil fins l'arribada del front a finals de març de 1938, quan es va produir l'assasinat de tres veïns, per part d'una facció anarquista en retirada. Aquestes tres víctimes, juntament amb el capellà i dos mestres exjesuïtes, assasinats durant l'agost de 1936, foren les víctimes de la violència revolucionària a Alpicat.

També anteriors a l'ocupació van ser les vint-i-dos persones mortes com a conseqüència dels bombardejos sobre Lleida que l'exèrcit franquista va dur a terme entre el 27 de març de 1938 (el més mortífer) i el 2 d'abril d'aquell mateix any, un dia abans d'entrar a la capital. Els seus cossos es van anar recuperant i s'hi van inscriure a mesura que es desenrunaven les cases sinistrades; algunes persones no van ser identificades i d'altres van aparèixer al cap d'un any del bombardeig i de la seva mort.

Nombre de morts per mesos

1938: març abril maig  juny juliol agost   set.  oct.  nov. des.1939:gen.feb. març  abril

Els difunts civils

Els difunts civils són els més nombrosos als registres (261 persones); alguns morien com a resultat de la guerra; d'altres, per causes naturals, i d'altres podríem intuir que la seva defunció era conseqüència indirecta de la guerra. Aquest seria el cas del grup de persones que van morir a la Casa de Misericòrdia de la capital. Durant la guerra, aquesta institució es va anomenar Casa d'Acolliment i tenia cura dels orfes i de la gent gran. A més, actuava com a asil dels pobres de Lleida. Sabem que l'any 1936 hi havia 136 interns i que al llarg de 1938 hi van morir 33 persones, la majoria d'edat avançada, cosa que ens fa pensar en la precarietat d'aliments, de medicaments i d'assistència sanitària d'aquells primers mesos, que va afectar els més dèbils, en aquest cas els ancians.

Un altre grup de persones indefenses serien els nens, que també inclourem en aquest apartat de víctimes indirectes. Nou infants de menys d'un any, deu de menys de deu anys, tres fetus i un nen de cinc mesos mort per inanició són les dades que evidencien la situació extrema en què es vivia.

Dins del grup de civils víctimes de les circumstàncies que van acompanyar la guerra hi trobem morts per obusos, per trets de l'enemic, per un tret fortuït d'un soldat o en atropellaments provocats per camions militars.

Els registres també mostren un altra realitat: l'èxode de la població de Lleida. Mentre la capital era línia de front (i fins i tot abans de l'ocupació, amb els bombardejos de l'aviació franquista i la por a l'arribada de les tropes), la població civil, davant la inseguretat, abandonava la ciutat i buscava refugi a les torres de l'horta i als pobles veïns. El moviment que esmentem es veu reflectit en el considerable nombre de lleidatans que morien i que van ser enregistrats com a morts per causa natural en torres de l'horta i enterrats a Alpicat.

Nombre de morts per edats
		0-10 anys   11-20 anys   21-30 anys   31-40 anys   41-50 anys   51-60 anys   61-70 anys   71-80 anys   81-90 anys